9.


Sense rodet –tot i que no ho sabíem–
vam fotografiar les nostres vides
d’aquells set dies (i nits) a Menorca.
Les fotos, que no van sortir (i això
que només ens faltava el trist rodet
–tristos nosaltres, desvalguts, sense ell–),
de trenta-sis, o de dotze, o de vint,
avui serien l’excusa perfecta
per matar el temps que no ens vol deixar anar
ni enrere, ni per sempre; endavant.
La platja de Cavalleria era
una de les fotografies més
esperades: hi vam anar el segon
dia. Havíem trencat ja no sé
pas quin gel, era la platja d’argila,
la de fang –saludable per al cos–,
que feia els pits encara més bonics.
Els nostres cossos llavors eren joves
–ho haguéssim vist a les fotografies–
i això volia dir espesseir-nos
d’aigua de mar, de revolta feliç,
de platges, sorres, dutxes i castells
i pisos i dinars comunitaris.
Durant aquells set dies a Maó
vam preparar un bon munt de nous records
per avui que els caps blancs i tan abstrets
d’aquestes nostres vides ja només
accepten joies de l’oblit senil:
el port, el sopar, el fum, la pomada,
els llits, els banys, les mans, els balls, els mots.

 

 

8.
 
Materials especials,
relleus mínims, corbes calentes.
Malsons de dia i vetlles de nits,
il·lusions d’abraçades i crits.
Vicis per a sangs macilentes
d’agulles molt i molt fatals:
Amors que maten
sense existir.
 
 

7.

 
Els feixistes de les dones
necessiten un infern
per just després de morir
—però no ells sinó l’amor
que abans els han dedicat.
En aquests abocadors
roents, l’estimació
no pot cremar-hi perquè
no n’hi resta. Només hi ha
remordiments punxeguts
i records torturadors
que els privaran de fugir
d’aquesta brossa, si poden,
que procurin no danyar-se
perquè se’ls infectarien
i seria una mort ràpida.

 

 

6.


T’he conegut d’aquí dos o tres anys,
quina il·lusió
(mala concordança).
Llàstima del temps,
sempre el temps —verbal
i real, és clar.
Temps serà temps, ja en parlarem ahir.

 

 

5.


És a la terra que li toca,
la que trepitja, la que veu,
la que li mostra que el destrossa
quan resta immòbil, ben cobert
 
de cel: espai no terrenal
on no s’empremta mai el pas.
Saben trajectes abismals,
les aus, per arribar aviat

al clima just que necessiten.
Volem com elles la distància,
procurem fer-ne molta via,
i per sempre deixar la gàbia.

Correm fins a desaparèixer,
d’aquest inútil punt de vista
fins que vegem una altra terra
amb una millor perspectiva.
 
La ciutat comença a créixer:
meta física és metafísica.

 

4.

 
Els anys que ens falten els imaginem
amb una perspectiva que per tu
sembla més fàcil: dièdrica o cònica.
Totes les línies s’ajunten –diuen–
en un punt que no sé si em correspon:
línies, punts i jo, som tots tan fràgils.
 

Els envans i les bigues i cornises,
i les bastides i les parets mestres,
tantes vegades reorientades
i adreçades que avui els fonaments
s’esquerden, gairebé. Un contrafort,
només ho privaria de les runes.


Un bon remodelatge passaria,
segons experts, per la intervenció
amb acurades tècniques modernes
de l’estructura. Però, de moment,
l’obra, vista per l’aparellador,
no cedirà a les pressions internes.

 

3.

 
Ningú no el va temptar
però no li agradava
tornar a casa tot sol,
i s’excusava així:
“A partir d’un moment,
cap a la matinada,
més val acompanyar
—o mal acompanyar—
que anar sol. La foscor
m’altera els pensaments.”
No havia descobert
encara el vell secret:
“Espera’t fins que l’alba
engruni les penombres
i esborri dels cancells
—ara ja esbatanats—
l’alè brut i malmès
de la nit descarada.”

 

2.


La diferència no la sabia,
ni se la imaginava i, aviat,
ell trobarà a faltar la companyia
de l’altre cos. Per què la soledat

del passeig li congela el vell record
sense dubtes, si molt abans les pors
li acceleraven els batecs del cor?
Els desitjos demanen els colors

més vius, càlids i intensos del paisatge.
La pluja, el fred i el vent d’aquells moments
no trepitgen els pensaments presents.

 La persistència d’aquella imatge
intensificarà el seu desconsol
quan, decebut, torni a casa tot sol.

 

 
III


1.


Geos, aquesta nit has ofuscat
Isis de plata. Gairebé una hora
ones i muricecs han esperat
que tu, geganta procaç, fossis fora.

Moure’s a l’univers és part d’un joc
i el retorn forma part del moviment
—res de nou sota el sol—, menys en el lloc
on tot s’acaba si té un naixement.

Així la terra confirma la regla:
podrem veure la lluna altra vegada,
però no podrem repetir cap albada,

ni avançar mai una setmana a un segle.
Només el viure desfarà l’instant.
La casualitat no és versemblant.

6.


Digueu-li que l’esperaré
sense badar, tant com convingui,
que penso recordar-la sempre
i que si vol fer-me patir,
de tant en tant, només haurà
de no mirar-me quan la besi
aquell altre que ha aconseguit
tenir-la més a prop. Que faci
com si mai més no m’hagués vist.
Avui és millor viure bé
que no conèixer ni plorar
llàgrimes de papers inútils.
Digueu-li, però, que si ho desitja
confio en la felicitat
més enllà de la primavera,
també en la sensualitat
més ençà de les nits de lluna.
Quan ja li hagueu dit tot, penseu
deixar la porta mig oberta:
que l’atzar és molt més fidel.

 

 

 

5.

Actuaré cada cop que parlem,
com ho fa el més expert i hàbil dels còmics
i dissimularé el crit de l’enyor,
i la feblesa, encara. I fins quan
la pesada fatiga del repòs?

 

4.

 
En clara absència teva, recordo
flassades fredes, albicants, i els pits,
des d’on el tint s’escola dolçament
fins als malucs (de pell força més blanca).
Per la memòria se’ns assegura
un record pàl·lid de tots aquests anys
que, nosaltres, reforçarem. La història
tot ho sustenta i el temps ho endolceix.
 

Ara i sempre, l’oblit és impossible
i s’ha d’aprofitar per restaurar
una o més vides de ficció,
creades i basades en el dubte.
 

3.

 
“Els millors nedadors moltes vegades
moren al port.” Redobles incessants
anunciaven intrigues callades
que no tan sols nosaltres dos, abans,

sabíem. No era Bruce l’únic culpable,
Les Liaisons Dangereuses tampoc,
el vint-i-u de març prou inefable,
els nostres cossos en un mateix lloc.

 

2.


No sempre pot oblidar el vell piset
d’aquella que el suporta: mascle tou,
ionqui enganxat als seus braços, xaiet
que necessita l’altra per dur el jou.

L’amiga algun dia farà sort
(o bé tots dos) i després rebran fort.
(Altrament la sortida és complicada,
sobretot per nosaltres: a la fada

que ens concedia desitjos, herois,
hem dit que sí terriblement contents.)
Què més els queda: viure, ser amics,
 
escoltar róckers i cantants cofois,
cardar i estalviar-se patiments.
Un punk vell del carrer reté els somics.

II
 
1.
 
Olor de mil records encimbellats!,
allò que em fa estimar us necessita
i us prega amb massa malestar al damunt.
El paradís és quan ja no es gaudeix
del vell passat memorable d’avui
que la corba del temps reclama per ser.
 
Sóc —s’ha de reconèixer— com un ser
que pren estels de fembra encimbellats
i, compromès amb l’univers d’avui,
explora, sap, serva —i necessita—
la via còsmica de què gaudeix.
Un desig: que el cel em caigui al damunt.

Tant per tu com pels teus recau damunt
meu tota la culpabilitat. Sé
que no doldre’s quan ja no es gaudeix
del que s’ha sentit —raigs encimbellats
d’amor— és fer com qui no necessita
mimesi de mites savis, avui.

Previsible podia ser l’avui
(demà lloat?), ahir. I per damunt
de tot mai no és orfe qui necessita
paraules que consolin el seu ser,
essent bells embolcalls encimbellats
de veritat de què ningú gaudeix.

Ara, després de tu, el riu gaudeix
un cop més del plaer que sent, avui,
quan dels cimals, els gels encimbellats
refan la seva essència damunt
una natura semblant que vol ser
aigua nova que ja no et necessita.

Creure és una acció que necessita
l’home. La passió tant es gaudeix
que s’acaba, i expressa tot el ser
o no, depèn del problema. Avui
la solitud no ens pot pesar al damunt
i els nostres cors mai més encimbellats.

 
Suscribirse a: Entradas (Atom)