II
 
1.
 
Olor de mil records encimbellats!,
allò que em fa estimar us necessita
i us prega amb massa malestar al damunt.
El paradís és quan ja no es gaudeix
del vell passat memorable d’avui
que la corba del temps reclama per ser.
 
Sóc —s’ha de reconèixer— com un ser
que pren estels de fembra encimbellats
i, compromès amb l’univers d’avui,
explora, sap, serva —i necessita—
la via còsmica de què gaudeix.
Un desig: que el cel em caigui al damunt.

Tant per tu com pels teus recau damunt
meu tota la culpabilitat. Sé
que no doldre’s quan ja no es gaudeix
del que s’ha sentit —raigs encimbellats
d’amor— és fer com qui no necessita
mimesi de mites savis, avui.

Previsible podia ser l’avui
(demà lloat?), ahir. I per damunt
de tot mai no és orfe qui necessita
paraules que consolin el seu ser,
essent bells embolcalls encimbellats
de veritat de què ningú gaudeix.

Ara, després de tu, el riu gaudeix
un cop més del plaer que sent, avui,
quan dels cimals, els gels encimbellats
refan la seva essència damunt
una natura semblant que vol ser
aigua nova que ja no et necessita.

Creure és una acció que necessita
l’home. La passió tant es gaudeix
que s’acaba, i expressa tot el ser
o no, depèn del problema. Avui
la solitud no ens pot pesar al damunt
i els nostres cors mai més encimbellats.