9.


Dona que vas personificar l’home
que anhelava els secrets inaccessibles,
vas ser més que la mare dels vivents:
la primogènita d’un gran desig.

I el càstig de vestir comença a ser
encant de despullar, la temptació
de trencar un mirall o menjar una poma
del bé i el mal –pecat original?

Recordarem el do del paradís
i en farem un de molt més terrenal
amb paraules, passions, serpents i errors,
sense àngels, ni consells, ni arbres vedats.

 

 

8.
 

Asseguts al bar Plaça
amb un cafè de tarda;
i deixem d’anar a classe.
L’actitud és covarda

però la intenció clara:
esperar que Girona
ens decideixi encara
quant de temps ens dóna.

Sentirem l’emoció
del dubte i la por,
i no del tot il·lusos,

l’estiba de la festa,
el plaer dels abusos,
i el final de la gesta.

 

 

7.

 
Si poguéssim, tranquil·lament, morir
de la felicitat acumulada
en un instant, i iniciar, així,
la fi d’aquesta vida apassionada;
si pogués pujar al cel, i ben content
i ben refet d’aquesta mort tan dolça
al teu llit; sense pena ni turment
retornaria altre cop a ser pols, sa-

tisfet –i molt– del meu destí. La nit:
l’agonia perfecta. La Chavela:
el plor, el crit, el rèquiem. I l’adéu: 

una abraçada o un petó (al pit).
La vetlla: la gran festa. La candela:
una il·lusió. Que al cel sigui ben teu.

 

 

6.


No parlis; ja ho sap fer el desig per tu
i se l’entén perfectament.
La paraula no domina prou bé
l’idioma com per traduir-te
cos i ànima a l’instant;
un gest, en canvi, sí;
i una mirada i un silenci
i uns llavis i una mà.

La lletra vol repòs;
com a molt digues quatre mots
amb la llengua de la passió:
“molt i molt” o “me too”, posem per cas.

Però després del silenci usa el mot
que com al calamar –despert–
suposo que et devorarà.
D’inefable, llavors, ja no pas tant.

 

 

5.


Encara no fosqueja i, de lluny,
se senten ja coets i molts petards;
serà la nit més curta de tot l’any,
d’un altre any –ja són sis– aquí a Girona,
d’un altre any –ja són més de vint-i-quatre–
al món amb tu. Des de la teva cambra
parlem, prudents, de la vida, dels cors
que ens parlen i ens separen perquè ens diuen
coses ben diferents. Aquesta nit
ens els escoltarem, els cors; sabem
que ja ha arribat el moment. Nit de nits.

Aquella nit els vàrem escoltar,
no van ser gens innaccessibles: clars
i diàfans, distints d’altres secrets
del cor, perquè eren com secrets a mitges.

 

4.


El baf fa que s’entelin fins i tot
els vidres, bruts, del darrere del cotxe.
Però no fem res ni per desentelar-los,
ni res, expressament, perquè s’enllorin.
No serà culpa nostra si després
(després vol dir quan posarem en marxa
el motor) no podem veure el carrer:
amb la condensació del vapor,
pels vidres semblarà que els ulls se’ns neguen;
si volem veure-hi clar, o bé haurem
de baixar les finestres, o bé encendre
la calefacció. L’aire –encara,
doncs, que sigui condicionat– podrà
fer-hi molt més que tots nosaltres junts.

 

3.

No era gens tard quan et tornava
a casa; no en va fèiem marrada
per dalt la Vall, la vall del bes
que ens envescava. 

Sé recordar l’aire que als braços
i al cos temprava. Són els passos
dels grecs: mirar, parlar, tocar
i fer l’amor.

 
2.


El paisatge, l’entorn ja s’ho valien,
el trànsit, lent i espès, ens aturava,
però sabíem vèncer aquesta trava
quan ens trobàvem en acabar el dia.

Comptàvem, pel capbaix, amb cent-cinquanta
esglaons i no més de deu minuts
per situar-nos, quan, desprevinguts,
amb mots distants ens besàvem a manta.

Cadascú reprenia, manifest,
el seu trajecte de sempre. La tarda
nova que provocàvem subtilment

a la nit es repetiria: gest
d’afecte d’un amor sense basarda
que el desig captura cada moment.


 I

1.

 
Brot
feble,
sens destorb
neixes i reptes
el futur tan xop
de llot i moltes pestes,
–ròsses, festins d’àvids corbs.
No et faltaran palestres,
també veuràs flors,
camps i finestres,
seus d’amors,
festes,
plors.

 
Suscribirse a: Entradas (Atom)