5.
És a la
terra que li toca,
la que
trepitja, la que veu,
la que li
mostra que el destrossa
quan resta
immòbil, ben cobert
de cel:
espai no terrenal
on no
s’empremta mai el pas.
Saben
trajectes abismals,
les aus,
per arribar aviat
al clima
just que necessiten.
Volem com
elles la distància,
procurem
fer-ne molta via,
i per
sempre deixar la gàbia.
Correm fins
a desaparèixer,
d’aquest
inútil punt de vista
fins que
vegem una altra terra
amb una
millor perspectiva.
La ciutat
comença a créixer:
meta física
és metafísica.